Aquest dissabte es va celebrar a Canovelles el Consell de Federació de la JSC del Vallès Oriental. El Carles, el seu primer secretari, em va convidar a fer la Cloenda de la jornada. La veritat és que va ser un dissabte força intens que va començar a les 7 del matí i a les 8 de la tarda encara no s'havia acabat. I a sobre, l'Andrea, la meva companya, que sempre m'ha recolzat en tot, em respecta enormement i té paciència amb la meva frenètica activitat es trobava a casa amb 39 de febre.
No em vaig preparar res. Al creuar la porta del partit i veure tants joves, vaig pensar: I que els explico jo ara? Quan em van donar la paraula vaig mirar aquells joves que em miraven silenciosament esperant que digués alguna cosa interessant. De sobte, vaig veure'm allà a mi mateix 30 anys enrere, reunit amb altres joves i parlant de política. Però en unes circumstàncies molt diferents, en clandestinitat. Era la època en què fins i tot respirar sense permís estava prohibit i penat, i vaig començar a parlar, sense tenir un discurs organitzat. Més aviat, era una reflexió en veu alta, un pensament intern que es verbalitzava. I aquesta reflexió va ser la següent: Com vaig iniciar-me en la política, què em va portar a fer-ho? Van haver dos motius importants.
El primer va ser l'escola, jo era alumne de l'escola pública de Canovelles Generalísimo Franco (anys després, Bellulla) una escola Nacional-Catòlica, fidel seguidora del règim. Vaig estar allà fins als 12 anys. A partir d'aquesta edat ens portaven a la nova escola del Jacint Verdaguer (en aquella època Jacinto Verdaguer) on ens esperaven tota una colla de mestres joves, impulsors de la renovació pedagògica i seguidors del moviment de "l'Escola Nova Catalana". Res a veure amb l'anterior escola. La diferència era clara, aquells nous mestres confiaven i apostaven pels nens i nenes de Canovelles i s'havien proposat fer-nos feliços, fer-nos pensar, i reflexionar lliurement. I una cosa més important encara, fer que confiéssim en nosaltres mateixos, en les nostres potencialitats, que tot i haver-nos-les negat durant anys, les teníem. Es tractava de descobrir-les. Tots els nens érem de famílies humils, les quals intentaven que a través de l'educació tinguéssim un futur millor al què havien tingut ells. Però en aquell futur no entrava, perquè s'entenia que era inaccessible per a nosaltres, anar a la Universitat. Aquells mestres ens fan fer lliures i ens van fer veure que teníem potencialitats i que el nostre futur també depenia de nosaltres mateixos, del nostre esforç, la nostra feina... i molts de nosaltres van arribar a la Universitat.
L'altre motiu, que hem va iniciar a la política van ser les últimes cincs condemnes a mort que va signar el General Franco. Aquelles sentencies van impactar-me. I vaig començar a moure'm per evitar-les, amb manifestacions, mítings, repartició de propaganda, pancartes... Les mobilitzacions foren espectaculars i allò em va fer pensar que el vell dictador no arribaria a executar-les. Però no va ser així. D'aquesta manera va començar tot, així vaig arribar a la conclusió que l'objectiu a la vida era ser feliç a través de la llibertat. Però si vivim en comunitat, aquesta felicitat individual s'aconsegueix a través de la felicitat de la comunitat a la qual pertanyem; més sanitat, millor educació, més esport... per a tothom, pels que poden pagar-s'ho, però sobretot pels qui no poden.
Aquesta idea ha marcat la meva vida fins avui. Des de la meva feina, els grups de teatre, les entitats culturals, educatives i veïnals a les quals he estat vinculat, i avui des de l'Alcaldia, intento donar passos endavant, aportant el meu gra de sorra per obtenir més llibertat i per tant, que siguem més feliços.
Així entenc la política i així, vaig dir a aquells joves i espero que la entenguin ells. Els vaig encoratjar a que vagin per feina i creguin en la il·lusió, lleialtat i sobretot, rebel·lió, inconformisme, utopia... tot es possible si ho treballem i estem convençuts que és necessari
José Orive Vélez.
