Lluïsa no sé on ets ni si em sents, però voldria dir-te l’últim adéu en aquest viatge que has emprès , viatge que no sabem on porta, però que tots farem.
Ho faig a nivell personal, per l’amistat que ens unia, i també com representant de tota la Comunitat Escolar de Canovelles i en particular del Congost; la teva escola i la dels teus fills.
Et recordarem i parlarem de tu, però no pas amb pena, ho farem tenint present tot allò que ens has donat i ens has ensenyat: la teva manera de viure
Parlarem de tu com una persona, altruista i treballadora incansable, que ha lluitat fins l’últim moment per aconseguir els seus ideals que han estat millorar la societat actual.
La teva tenacitat, el teu treball de formigueta, i la teva serenor ha fet que El teu pas pels Centres de Canovelles i en especial pel Congost ha deixat empremta
Has estat una excel·lent mestre motor de moltes iniciatives a l’escola. No només has sabut transmetre amb claredat coneixements sinó que a més d’haver estat una bona guia, per els alumnes, has sabut acompanyar-los en el seu procés de creixement personal.
Els pares et recordaran com la mestra que els ha ajudat en la difícil tasca d’educar, pensaran i parlaran de tu, amb afecte, de tots aquells consells que els has donat i que tant els ha ajudat.
Com a companya de treball, has estat capaç de donar un cop de mà sempre que es necessitava, les teves intervencions en els claustres sempre han estat clares, concises, moderades... La serenor que et caracteritzava t’ha permès relativitzar i posar les coses al seu lloc. Les teves aportacions han ajudat a fer més gran l’escola.
La teva tasca com a regidora ha ajudat a cohesionar totes les escoles de Canovelles i ha facilitat fer un treball conjunt i en xarxa que ha permès avançar en la mateixa direcció.
És per a tot això, que no et recordarem pas amb pena, et recordarem pel teu exemple i la teva força per lluitar per tot allò en que creies. L’energia i el teu esforç és la que ens ajudarà a continuar el nostre camí. Moltes gràcies per tot el que ens has donat.
Per acabar voldria llegir un petit poema d’en Miquel Martí i Pol.
PARLEM DE TU
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo
