MISSATGE
Catalunya es troba entre dues forces que la mouen cap a dos extrems oposats: l’opció de la independència i el neo-centralisme desacomplexat. Ni l’una ni l’altra són bones per a una Catalunya que vol cohesió i autogovern. Els socialistes assumim que, després de la sentència sobre l’EAC, calen reformes institucionals que assegurin la consecució del nivell d’autogovern que Catalunya demana. L’Espanya federal és la solució que millor pot recollir les aspiracions d’una gran majoria de la ciutadania sense que es produeixi una fractura al país..
QUÈ HA FET CIU EN DOS ANYS
En només dos anys de legislatura s’ha evidenciat el trencament del compromís polític de CiU amb el pacte de l’Estatut.
El desplegament normatiu de l’EAC ha estat pràcticament nul,
la Comissió Bilateral només s’ha reunit una sola vegada. El Govern no ha aprovat cap dels projectes de llei pendents de desplegament estatutari, enfront del Govern de la VIII legislatura que en va aprovar 9.
la Comissió Bilateral només s’ha reunit una sola vegada. El Govern no ha aprovat cap dels projectes de llei pendents de desplegament estatutari, enfront del Govern de la VIII legislatura que en va aprovar 9.
El Govern tampoc no ha pres cap iniciativa per tal d’adoptar alguna de les recomanacions que el grup d’experts va dictaminar en el seu informe de juliol 2010, encarregat pel President José Montilla, que marcaven vies alternatives per minimitzar els efectes de la sentència del TC sobre l’Estatut.
És més, hem fet passos enrere, les reformes impulsades pel Govern de l’Estat infringeixen competències d’autogovern regulades en l’EAC: la reforma del mercat laboral, la reforma de la sanitat, la reforma de la llei de la dependència, la supressió de drets adquirits de la funció pública, la Llei Orgànica d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, de les quals el Govern només ha recorregut la reforma en l’àmbit educatiu al Tribunal Constitucional.
El procés del Pacte Fiscal ha monopolitzat la legislatura i després d’obtenir un mandat molt ampli del Parlament, Artur Mas ha canviat el Pacte Fiscal per l’estelada sense pràcticament ni defensar-lo. Avui, Artur Mas ens empeny cap a un camí del què no en sabem res: la secessió. Quin és el camí a recórrer? Quines serien les conseqüències? Quins els costos? La independència de Catalunya té uns peatges que encara no ens han explicat.
EL NOSTRE PROGRAMA, L’ALTERNATIVA SENSATA
Volem reformar la Constitució i transformar les estructures de l’Estat de les CCAA en un estat federal a través del diàleg i la negociació entre les forces polítiques espanyoles i catalanes. El federalisme que defensem s’ha de desenvolupar sota el sistema de les quatre R:
Reconeixement. Garantir el reconeixement de la identitat nacional catalana, de la seva singularitat dintre d’Espanya.
Reconeixement. Garantir el reconeixement de la identitat nacional catalana, de la seva singularitat dintre d’Espanya.
Regles. La reforma constitucional que proposem contindrà regles clares que delimitaran amb precisió els espais competencials entre l’Estat federal i les nacions o comunitats (competències del Govern espanyol; competències exclusives de les nacions federals; competències compartides).
Representació. Proposem la creació d'un Senat federal que haurà de ser la cambra de primera lectura parlamentària de tots els assumptes relacionats amb els territoris federats i l’espai de pacte entre els seus governs.
Recursos. Inclou també un federalisme fiscal basat en els principis de suficiència, justícia i solidaritat, que ens permeti assolir un tracte econòmic just per Catalunya. La nostra proposta aposta per una Agència Tributària de la Generalitat de Catalunya amb participació del govern federal, que es farà càrrec de tots els impostos que paguem els catalans i les catalanes. Cal establir els mecanismes adequats per tal de garantir que Catalunya no perdi capacitat fiscal un cop feta la seva contribució a la solidaritat, respectant escrupolosament el principi d’ordinalitat.
Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d'un referendum acordat en el marc de la legalitat.
ARGUMENTACIÓ
La Constitució de 1978 va resoldre raonablement bé la transició a la democràcia, i el model autonòmic ha fet possible la millora del nostre autogovern i el desenvolupament econòmic i social de Catalunya dels darrers 30 anys. Tanmateix els nous reptes a que s’enfronta Catalunya demanen un increment d’autogovern i la sentència de l’Estatut –que havia de ser el nous instrument per a 30 anys més- va crear un conflicte de legitimitats i formular un escenari jurídic que ha malmès en bona part les possibilitats polítiques de l’Estatut com a instrument, tot i que encara té molts elements que milloren l’anterior.
L’encaix de Catalunya i Espanya és doncs un problema estructural. A la vista de la Sentència del TC, només la transformació d’Espanya en un estat plenament federal podrà permetre assolir els objectius de Catalunya. Això, requereix iniciar un nou procés constituent.
Creiem fermament que la prosperitat de Catalunya es veurà enfortida amb una nova relació federal amb Espanya amb un nou marc de relacions que reconegui, a nivell institucional, la singularitat de la nació catalana.
L’alternativa federalista és l’única capaç d’articular un sistema institucional equilibrat, en el qual Catalunya formi part d’Espanya sense renunciar en res a la seva identitat i als seus projectes col·lectius. El federalisme és per a nosaltres un principi d’organització social que reflexa l’aspiració de conjugar la llibertat amb la solidaritat, que considera la diversitat una riquesa i fomenta el pluralisme
El federalisme es fonamenta en la unió en llibertat, és a dir, en la decisió dels catalans de seguir formant part d’Espanya, a partir de la cessió d’una part de la sobirania pel bé comú (lleialtat) i al mateix temps del manteniment de l’especificitat pròpia que garanteixi un marc estable de convivència. Catalunya. Volem sentir-nos i ser reconeguts com a copartícips d’un projecte comú amb Espanya. Creiem en un projecte de sobirania compartida entre Catalunya i Espanya, i evidentment també amb Europa.
S’entén com l’evolució natural del model CCAA, és a dir, l’estat federal estableix un funcionament més eficaç de l’estat, enforteix la integració política, respectant i reconeixent la diversitat i l’autogovern dels estats membres, i permet la participació dels territoris en la formació de la voluntat de l’Estat. Amb aquest respecte a la plurinacionalitat de l’Estat es supera el risc de fractura social, s’evita el xoc d’identitats i es dóna un pas més enllà en la discussió sobre les sobiranies originàries en un món d’interdependències creixents.
Defensem un Estat Federal asimètric perquè Espanya és en sí mateixa asimètrica, és a dir, hi conviuen territoris amb diferents voluntats i capacitats d’autogovern. La paraula pot sonar estranya però reflexa quelcom que ja succeeix ara: a Catalunya la seguretat pública la gestiona la Generalitat i a Aragó no.
És un model de reconegut èxit arreu del món i esdevé l’estructura d’encaix institucional i territorial de països com els EE.UU, Canadà, Suïssa i Alemanya, i a la qual també aspira la Unió Europea. Un model capaç de gestionar la diversitat.
La independència és una medecina d’un sol ús. O funciona o no, i no té marxa enrere. El federalisme és en canvi un model dinàmic (Alemanya, per exemple, ha dut a terme més de 50 reformes constitucionals des de 1949, la majoria per millorar l’eficàcia de l’Estat federal). En un marc federal es podrien dur a terme evolucions futures.
És políticament, l’opció més viable. El procés de reforma constituent serà difícil, no podem enganyar els ciutadans, però és factible. És necessari l’acord amb el PP i el PSOE per dur a terme un nou procés constituent: la majoria absoluta del primer esdevé un fre important, però en cap cas insalvable, i amb els companys del PSOE hi continuarem treballant intensament.
És econòmicament, l’opció més estable. Immersos en una greu crisi econòmica sense precedents, l’economia catalana necessita més que mai estabilitat per tornar a créixer.
És socialment, l’opció més justa, perquè s’acompleixen les expectatives de reconeixement de les identitats de l’estat federal així com les expectatives d’autogovern sense oblidar la solidaritat, adequant-la a la realitat socio-econòmica de cada territori o nació.
Creiem que el poble de Catalunya ha de decidir en referèndum o consulta el seu futur, però sense enganys: decidir a través d’un referèndum o consulta vinculants i amb una pregunta senzilla, després d’un acord entre governs que garanteixi que el resultat s’executarà. L’exemple més clar és el recent acord entre Escòcia i Regne Unit que compleix tots aquests requisits
El Govern però, juga amb la idea de la independència de Catalunya, sense detallar com s’hi arribarà, quines en seran les conseqüències més probables, quins els costos per als catalans i com s’estructuraria econòmica i políticament una hipotètica Catalunya independent (sortida de la UE, no zona euro, aranzels comercials, prestacions socials, pensions, inversions, etc.) Per exemple, Artur Mas juga a la falsedat i canvia de discurs, un dia sí i l’altre també, sobre les conseqüències d’una Catalunya independent respecte a la UE. Primer ens diu que la independència no suposaria cap problema perquè Catalunya seria un estat més dins de la UE, i tot seguit admet que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. Exigim que es digui la veritat al poble de Catalunya d’una vegada.
La independència planteja un futur incert de difícil solució política – no només en relació a Espanya sinó també a Europa - que pot conduir a la ciutadania a la frustració (El Quebec porta més de 30 anys de debat secessionista).
La Constitució i el dret a decidir són potestat de tots els ciutadans. El PP s’apropia de la Constitució i de la seva interpretació oblidant que aquesta va ser, precisament, fruit del pacte i l’acord de la transició. La recentralització de competències que planteja el PP agreujaria l’enfrontament territorial i el sentiment de greuge entre Comunitats o nacions.
